LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA
“LA SOSPITA COM A FORMA DE VIDA FILOSÒFICA” per Gonçal Mayos (UB)
Sinopsis de Sílvia Gil Cordero
L’ home és un animal que “sospita”, ens diu Gonçal Mayos. Què vol dir amb això? Doncs, un animal que dubte, té desconfiança, recel, alguna suspicàcia respecte d’ alguna cosa que no funciona. Un animal que pensa en l’ engany. Que les coses no són com semblen ser. Tot allò que pensem que pot ser “segur”, passa pel fred filtre racional, a la vegada que per la càlida lucidesa. Però, no tan sols el recel és exterior, sinó que passa també per la nostra consciència.
Res més pràctic per explicar-lo, ens diu el professor Mayos, que visionant la pel·lícula de Hitchcock “Sospita”, protagonitzada per Cary Grant i Joan Fontaine. El brillant director de cinema, mostra com Lina (Joan Fontaine), sap que el seu marit (Cary Grant) ha mentit quan li investiguen per assassinat, però també ha traït la confiança de la seva muller, estafant un parent que li ha aconseguit una feina. Així doncs, Lina es veu sotmesa a la sospita, i aquesta entra en la seva vida i, en la seva ment, però el pitjor de tot, i manifestant una conducta molt pròpia de la nostra època actual, sense poder actuar en conseqüència.
Això a mi em fa pensar en allò que Gregory Bateson anomena com “doble vincle”. Bateson va postular aquesta teoria, per explicar l’ origen de l’ esquizofrenia. Una persona rep, dos missatges contradictoris a la vegada (per exemple, un nen a qui li diuen que pot ser sincer, però és castigat quan ho és), sense poder dir o distingir quin és el veritable missatge que se li demana, i, sense poder escapar del vincle creat.
L’ Òscar a la millor actriu va ser per Joan Fontaine a “Sospita”. Segons G. Mayos, aquell qui, com Lina, sospita de l’ ésser estimat, però a la vegada, sospita de si mateixa per sospitar del seu marit, és, queda clar, una dona. La dona, per excel·lència, està acostumada a “conviure” amb la sospita, presonera de la influència del seu guapo i egoista company, en el cas de Lina, patint així, una inacció suïcida. No tot és clar, la protagonista no pot dir allò tan manit: “No ets tu, sóc jo”, perquè quan ell pot desfer-se’n d’ ella i llençar-la per un penya-segat, l’ agafa i la resguarda.
Una cosa semblant, insisteix el professor Mayos, ens passa actualment.
Si abans podíem posar el nostre judici en epojé, en parèntesi vital, per aconseguir la pau de les passions i els desitjos, és a dir, l’ apatheia, en l’ actualitat no podem recuperar la tranquil·litat. La nostra sospita és imperiosa, vital, amenaçadora i contínua i sembla lligada a una inacció crònica o perpètua.
La sospita no ens allibera de la caverna platònica, com li passa a la neboda de l’ oncle Charlie a “L’ombra d’ un dubte” de Hitchcock, que sap que l’ oncle no és qui sembla ser i pot, fins i tot, perdonar-lo. Tampoc ens passa com als grans filòsofs de la sospita que va descriure de manera positiva Paul Ricoeur a Freud, una interpretación de la cultura, com són Marx, Nietzsche i Freud, on la sospita té un moment alliberador. No obstant, encara que ells no estàn en un moment com el nostre de ferotge sospita de la sospita, tampoc haguessin begut el famós got de llet, que Cary Grant li serveix a Joan Fontaine a “Sospita”, ja que ells no patien el perllongat bloqueig psicològic entre dues sospites contràries: 1. sospita- algú qui estimes (marit) vol matar-te; 2.sospita- algú qui ets tu mateix, pensa això tan greu, d’ un ésser estimat.
Sembla ser que, nosaltres estem anant més enllà que els mestres, els filòsofs que ens parla Ricoeur. Pel que es veu, ells no van esgotar la capacitat de sospita humana i, per altra banda, i això és el revolucionari del que ens planteja el professor Gonçal Mayos, ells mai no queden presoners, com ho estem nosaltres, de la sospita del fet que tothom menteix i que, pot mentir-se permanentment a si mateix en una espiral sense sortida.
En la nostra època dels “tardomoderns”, haurem de morir amb la sospita de la sospita, malgrat que alguns, com jo mateixa, voldríem com assenyala Heidegger i recull el professor Mayos, descórrer i llevar el vel que tapa les coses i fer brillar la veritat, l’ aletheia amb tota la seva magnificència.
BIBLIOGRAFIA:
- MAYOS, Gonçal (2013), “La sospita com a forma de vida filosófica” en VVAA & LLORCA, Albert (coord.), La filosofia com a forma de vida, Barcelona: La Busca, pp. 159-179
- RICOEUR, Paul (1970) , Freud, una interpretación de la cultura. México: Siglo XXI (citat per Gonçal Mayos).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada