NAVARRO, Ginés:"Bataille o els incerts reflexos del desig". Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA

NAVARRO, Ginés: "Bataille o els incerts reflexos del desig". Sinopsis de Sílvia Gil Cordero 

El professor de Filosofia a la UNED, Ginés Navarro a l' obra La filosofia com a forma de vida, dins de l' article que ell titula: "Bataille o els incerts reflexos del desig", explica que si ve la filosofia ens ha presentat la vida com quelcom ordenat, a l' obra de George Bataille (com per exemple, Les llàgrimes d' Eros o L' erotisme), la vida té a veure amb els fenòmens més pertorbadors com ara la sexualitat, el sacrifici i la mort, que per ell, apareixen entrelligats. 

És per això que ens porta de la mà, per desvetllar-nos la ontologia del vivent, quan la supervivència de la cèl·lula és amenaçada des de dins per pròpia acumulació, evitant la mort introduint un nou ésser al món, que, a la seva vegada, serà com a còpia, separat de la unitat, que ja restarà perduda per sempre. És per això que, a l' ésser viu hi ha un record i una aspiració, la del retorn a la continuïtat de l' ésser. 

"La unitat serà viscuda com un retorn a l' origen i una fusió-dissolució en l' altre" (pàgina 184).

L' Eros o l' amor, serà la força que reunirà els cossos i els cors dels amants que només trobaràn consol, l' un al costat de l' altre, perquè els autèntics amants, escriu Ginés Navarro, són aquells pels quals la distància i la separació són viscudes com un patiment. Però precisament, i de manera aparentment contradictòria, la manca de separació, de límits, també és violència, perquè és l'' anul·lació de la diferència, fins i tot, de les convencions socials. 

Així doncs, aquest "perill" que té el desig ha estat contraposat pel treball. El treball reprimeix el desig i, a l' inrevès. Així doncs, ha calgut certes interdiccions sobre les conductes sexuals per a fer possible el treball. 

Arribats aquí, em vaig fer una pregunta. La conducta de l' anomenat workaholic , la persona addicta al treball, podria tenir a veure amb un defecte de desig, una manca de desig? Efectivament, el workaholic té una conducta obsessiva-compulsiva que l' allunya de la família i el teixit social. 

Però no tot és negatiu amb l' interdicte, amb la prohibició, ja que fa possible  un món ordenat, calmat. Això, no obstant, fa que ens allunyem del món animal, fins el punt que, fins i tot,en l' erotisme com a transgressió, mai s' aconsegueix el simple retorn a la sexualitat animal inconscient, ja que el subjecte s' entrega a les passions sense perdre la consciència. 

Per Bataille, ens indica Ginés Navarro, la vida humana com a societat,  té a veure amb el treball i la raó mentre que la naturalesa és violència. El joc, la sexualitat i la festa tenen a veure amb el caos i la violència. És per això que l' interdicte la prohibició està centrada principalment en la sexualitat i la mort.

Pel que fa a la mort, l' observació del cadàver fa angúnia, perquè és la viva imatge de la violència de la naturalesa. És per això que l' home del neandertal pensa en la sepultura i també dona lloc al pensament simbòlic. El cadàver, la sang i la putrefacció és negat i eliminat de la consciència que queda reduïda a una cosa neta, buida, neutra. Només així, la humanitat deixa de tenir-li por a la mort. 

La vida també té un caràcter tràgic ens dirà Bataille, mitjançant el professor Navarro, ja que l' ésser viu per mantenir-se en vida, ha de devorar i alimentar-se d' altres éssers vius. (Em pregunto jo ara, a l' alçada d' aquesta exposició: Canviaria la percepció de Bataille, mort l' any 1962, si sabés que hi ha persones que diuen viure de la llum, únicament?) Aquesta necessitat vital, ha fet necessari l' ús del control de la despesa, càlcul dels recursos, previsió del futur, etc., on l' interdicte es fa necessari per permetre i sostenir la vida de l' individu. 

Com es pot trobar una sortida a tant de càlcul i control? Tenint present la festa, la orgia; el carnestoltes en el món cristià i les "saturnàlies" a l' antiguitat, A les festes s' acostumava a sacrificar un animal diví per després gaudir del plaer de la manca de restriccions. L' animal sobirà i sagrat, serà perseguit, caçat i mort. Nosaltres, no podem, no obstant, retornar a l' animalitat per la pròpia prohibició. Potser el que volen simbolitzar les màscares zoomòrfiques de la cultura egipcia, serà justament la sintesi de l' animal i l' home. 

A la mateixa vegada en la petita mort que és l' orgasme, per Bataille, trobem el cos ple de sang; els òrgans moguts per moviments violents sense control  i en la mateixa mort hi ha  moviment de convulsió, És l' animal que actua dins de l' home, des del seu interior. I, això és amenaçant per la consciència. En el moment de la plètora, els límits es trenquen i, també, l' aïllament de l' individu. En el joc de l' amor altre fa possible l' experiència interior de la continuïtat...La "célula gemelar" dirà el filòsof i escriptor, Michel Tournier a l' obra Los Meteoros. 

L' home ha cosificat l' animal, convertint-lo en bèstia de càrrega, en eina de treball. Però, l' home també s' ha cosificat, a si mateix. La transgressió de la prohibició, de l' interdicció, es veu com un perill per l' individu perquè va més enllà de l' individu, perquè trenca els límits. Abandona també la paraula (apunto jo, com deia Aristòtil) perquè diu Bataille mitjançant el professor Navarro, la paraula pressuposa l' objecte (tal i com es pot veure, apunto jo, a L' ésser i el no-res de Sartre, quan aquest diu que per recuperar el nostre ésser, mitjançant el llenguatge, es necessari posar-nos com a objecte del proïsme).  Perquè, la humanitat s' ha construït a si mateixa convertint-se en cosa. 

Així doncs, per Bataille ens diu el professor Navarro, el silenci no és ignorància. Els bessons Jean-Paul, a l' obra de M. Tournier, Los meteoros, utilitzen dins la seva cèl·lula de bessons (célula gemelar), el llenguatge criptofàsic. 

BIBLIOGRAFIA:

NAVARRO, Ginés (2013),  "Bataille o els incerts reflexos del desig",en VVAA & LLORCA, Albert (coord.), La filosofia com a forma de vida, Barcelona: La Busca, pp. 181-201

ROCA JUSMET, Lluís: "La filosofia com a art de viure: El diàleg (im)possible entre Pierre Hadot i Michael Foucault" Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA 

"La filosofia com a art de viure: El diàleg (im)possible entre Pierre Hadot i Michael Foucault"  per Lluís Roca Jusmet.

Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

Cuando el catedrático de Filosofia, Lluís Roca Jusmet, termina su artículo en la obra colectiva La filosofia com a forma de vida (2013) titulado "La filosofia com a art de viure: El diàleg (im)possible entre Pierre Hadot i Michael Foucault", me embarga una tristeza justamente por eso mismo que denota el título, la imposibilidad de haber podido disfrutar por aún más tiempo, debido a  la muerte prematura por el Sida de Foucault, en 1984, del diálogo de esas dos brillantes mentes, sobre asuntos respecto a cómo la verdad puede verse como  algo ilusorio en el caso de Foucault o  sin embargo, como algo cierto en el caso de Hadot; o bien, la Justicia o las acciones justas, como algo cuestionado en  Foucault o cómo aquello que se inscribiría en la perspectiva humanista universal y cósmica de Hadot. 

Lluís Roca, nos invita a repasar los sucesos más relevantes de la biografía de ambos autores. 

De Foucault, nos explica su iniciación a la filosofia desde el hegelianismo de su profesor Jean Hypolite; su amistad con Georges Canhilheim, historiador de la ciència, crítico con la psicología y la psiquiatría, disciplinas que interesan mucho a Foucault; con Georges Dumézil, estructuralista, estudioso de mitos y religiones. Con influencias notables del también estructuralista, Lévi-Strauss; de Maurice Blanchot y George Bataille, a través del cual accederá a Nietzsche y con quién estará en deuda en sus trabajos sobre la Genealogía del Poder; sin olvidar, que el término arqueología lo recogerá de Kant. Todo ello, amenizado por una personalidad insociable y conflictiva, en lucha con su entorno, a causa de su homosexualidad mal llevada, que le llevará a visitar California, paraíso gay de la tolerancia, en 1975 y que, dará lugar, en 1976 a su obra Historia de la sexualidad , continuamente en revisión, y en donde plasmará sus estudios sobre los clásicos grecolatinos, entendiendo la vida como una obra de arte. 

De Pierre Hadot, nos dice que en su adolescencia tuvo experiencias místicas y que en 1944 se ordenó sacerdote, distanciándose del mundo eclesiástico ante la condena por parte de Pío XI, de la filosofía de Teilhard de Chardin. Al dejar los hábitos, se casará en segundas nupcias con Ilsetrud Marten, muy importante para la evolución de su pensamiento y la estabilidad de su vida más bien convencional; que formó parte del grupo Esprit dirigido por Paul Ricoeur y que a instancias de Michel Foucault,entró en el College de France. 

Tanto para Foucault como para Hadot, la filosofía va a ser una forma de vida y una experiencia. Si Hadot se forma en la escolástica (Santo Tomás), la fenomenología y el existencialismo y es riguroso en mantener la fidelidad de los textos y lo que quiso decir un autor, situándose en las antípodas de Foucault, éste buscará la coherencia a través de las crisis y las rupturas. 

Será a partir de aquí,  en dónde el catedrático en Filosofía,  Lluís Roca Jusmet, nos muestra cuáles son los ejercicios espirituales que según Pierre Hadot , en base a la tradición grecolatina, persiguen conseguir una transformación y superación del yo, para entrar en una dimensión cósmica. 

Serán:

- Aprender a vivir: Haciendo todo el Bien posible y evitando el Mal posible.

- Aprender a dialogar: Entendiendo el diálogo como una capacidad para seducir el espíritu del otro, en pos del Bien.

- Aprender a morir: La filosofía es una preparación para la muerte, como decía Platón, siendo fiel al Logos hasta el punto que ello comporte el riesgo de perder la vida, como le pasó a Sócrates.

- Aprender a leer: Dejar que los textos nos hablen.

Por otro lado, el profesor Lluís Roca, nos indica la epistemesthai la cura de sí que nos plantea Michel Foucault, aquello que servirá para acceder de manera serena, a un autodominio que nos permita una búsqueda singular del placer y una práctica de la libertad, incompatible con las relaciones de poder, fijas, cerradas e inmóviles. Así pues, la cura de sí es un combate espiritual contra las pasiones (a nivel interno) y, contra las formas de dominio (a nivel externo). 

Será preciso:

- Una áccesis: Imaginar la peor situación posible de algo, para irse habituando a ella, para poder soportarla, juntamente con el ejercicio del cuerpo gymnasia, que favorece el cuerpo, su fuerza y su salud. 

- Examen de conciencia: En el dominio del yo, se trata de decirse lo que se ha hecho frente a aquello que se debería haber hecho, buscando la eficacia en el arte de vivir. 

- Veracidad: En dónde la verdad del discurso parresia, es la verdad de la vida entendiéndola como una relación con uno mismo y, con los demás y también, con unos principios interiorizados.  Vinculada a una mena de arte para guiar espiritualmente a los demás.

- La escritura de sí: Resulta imprescindible un cuaderno de notas, una especie de diario dónde escribir nuestras experiencias, como la narración de la propia vida.

- Lectura: Cada libro se ha de entender y tomar como una experiencia vital en sí misma, como un experimento. 

- Interpretación de los sueños: El yo no es más que una ilusión (apunto yo misma que ya para David Hume, el yo no es más que una suma de percepciones). No hay un yo verdadero, que descubrir como apuntan los psicólogos de Palo Alto. El yo se construye día a día con el combate espiritual, con los demás. Es el resultado de un proceso vital. 

Después que Lluís Roca Jusmet, nos haya indicado las diferentes maneras de vivir la filosofia de Foucault y Hadot, pasa a ofrecernos la crítica de Hadot a Foucault, con respecto a su interpretación de los clásicos o mejor dicho, sus acuerdos y desacuerdos. 

Sus acuerdos son que la filosofía antigua es una práctica vital; que no hay ruptura entre la filosofía de Sócrates, Platón con el helenismo; que, incluso el cristianismo, no es más que la práctica de ejercicios como los de los estoicos y que el interés contemporáneo de los clásicos reside en sus prácticas espirituales.

Sus desacuerdos estriban en observar el momento justo en que la filosofía y los filósofos o bien se pueden definir como sujetos éticos o bien como sujetos epistémicos, es decir, en qué momento se produce la separación entre filosofía y vida, para ser únicamente un estudio textual. Para Foucault, el comienzo está en Descartes, aunque sus Meditaciones serán un ejemplo de ejercicio espiritual. Para Hadot, se establece al final de la época romana con el planteamiento escolástico de la filosofía. Otro desacuerdo lo podemos ver en que si para Foucault en la filosofía antigua hay una estética de la existencia y una ética del placer, para Hadot esto no existe en la filosofía antigua. 

A todo ello, el autor del artículo, Lluís Roca llega a unas conclusiones provisionales. Hadot es espiritualista, mientras que Foucault es materialista. Para Hadot, la felicidad está en el presente, pero éste nos transciende en un momento sagrado que nos vincula con la eternidad. Para Foucault, la escritura sería la manera como cada uno se explica a sí mismo la construcción de su identidad intentando autogobernarse a sí mismo. 

Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

BIBLIOGRAFIA:

ROCA JUSMET, Lluís (2013), "La filosofia com a art de viure: El diàleg (im)possible entre Pierre Hadot i Michael Foucault", en VVAA & LLORCA, Albert (coord.), La filosofia com a forma de vida, Barcelona: La Busca, pp. 203-221

MAYOS, Gonçal (UB): “LA SOSPITA COM A FORMA DE VIDA FILOSÒFICA” Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA

“LA SOSPITA COM A FORMA DE VIDA FILOSÒFICA” per Gonçal Mayos (UB)

Sinopsis de Sílvia Gil Cordero

L’ home és un animal que “sospita”, ens diu Gonçal Mayos. Què vol dir amb això? Doncs, un animal que dubte, té desconfiança, recel, alguna suspicàcia respecte d’ alguna cosa que no funciona. Un animal que pensa en l’ engany. Que les coses no són com semblen ser. Tot allò que pensem que pot ser “segur”, passa pel fred filtre racional, a la vegada que per la càlida lucidesa. Però, no tan sols el recel és exterior, sinó que passa també per la nostra consciència.

Res més pràctic per explicar-lo, ens diu el professor Mayos,  que visionant  la pel·lícula de Hitchcock “Sospita”, protagonitzada per Cary Grant i Joan Fontaine. El brillant director de cinema, mostra com Lina (Joan Fontaine), sap que el seu marit (Cary Grant) ha mentit quan li investiguen per assassinat, però també ha traït la confiança de la seva muller, estafant un parent que li ha aconseguit una feina. Així doncs, Lina es veu sotmesa a la sospita, i aquesta entra en la seva vida i, en la seva ment, però el pitjor de tot, i manifestant una conducta molt pròpia de la nostra època actual, sense poder actuar en conseqüència.

Això a mi em fa pensar en allò que Gregory Bateson anomena com “doble vincle”. Bateson va postular aquesta teoria, per explicar l’ origen de l’ esquizofrenia. Una persona rep, dos missatges contradictoris a la vegada (per exemple, un nen a qui li diuen que pot ser sincer, però és castigat quan ho és), sense poder dir o distingir quin és el veritable missatge que se li demana, i, sense poder escapar del vincle creat.

L’ Òscar a la millor actriu va ser per Joan Fontaine a “Sospita”. Segons G. Mayos, aquell qui, com Lina, sospita de l’ ésser estimat, però a la vegada, sospita de si mateixa per sospitar del seu marit, és, queda clar, una dona. La dona, per excel·lència, està acostumada a “conviure” amb la sospita, presonera de la influència del seu guapo i egoista company, en el cas de Lina, patint així,  una inacció suïcida. No tot és clar, la protagonista no pot dir allò tan manit: “No ets tu, sóc jo”, perquè quan ell pot desfer-se’n d’ ella i llençar-la per un penya-segat, l’ agafa i la resguarda.

Una cosa semblant, insisteix el professor Mayos, ens passa actualment.

Si abans podíem posar el nostre judici en epojé, en parèntesi vital, per aconseguir la pau de les passions i els desitjos, és a dir, l’ apatheia, en l’ actualitat no podem recuperar la tranquil·litat. La nostra sospita és imperiosa, vital, amenaçadora i contínua i sembla lligada a una inacció crònica o perpètua.

La sospita no ens allibera de la caverna platònica, com li passa a la neboda de l’ oncle Charlie a “L’ombra d’ un dubte” de Hitchcock, que sap que l’ oncle no és qui sembla ser i pot, fins i tot, perdonar-lo. Tampoc ens passa com als grans filòsofs de la sospita que va descriure de manera positiva Paul Ricoeur a Freud, una interpretación de la cultura, com són Marx, Nietzsche i Freud, on la sospita té un moment alliberador. No obstant, encara que ells no estàn en un moment com el nostre de ferotge sospita de la sospita, tampoc haguessin begut el famós got de llet, que Cary Grant li serveix a Joan Fontaine a “Sospita”, ja que ells no patien el perllongat bloqueig psicològic entre dues sospites contràries: 1. sospita- algú qui estimes (marit) vol matar-te; 2.sospita- algú qui ets tu mateix, pensa això tan greu, d’ un ésser estimat.

Sembla ser que, nosaltres estem anant més enllà que els mestres, els filòsofs que ens parla Ricoeur. Pel que es veu, ells no van esgotar la capacitat de sospita humana i, per altra banda, i això és el revolucionari del que ens planteja el professor Gonçal Mayos, ells mai no queden presoners, com ho estem nosaltres, de la sospita del fet que tothom menteix i que, pot mentir-se permanentment a si mateix en una espiral sense sortida.

En la nostra època dels “tardomoderns”, haurem de morir amb la sospita de la sospita, malgrat que alguns, com jo mateixa, voldríem com assenyala Heidegger i recull el professor Mayos, descórrer i llevar el vel que tapa les coses  i fer brillar la veritat, l’ aletheia amb tota la seva magnificència.

BIBLIOGRAFIA:

- MAYOS, Gonçal (2013), “La sospita com a forma de vida filosófica” en VVAA & LLORCA, Albert (coord.), La filosofia com a forma de vida, Barcelona: La Busca, pp. 159-179

- RICOEUR, Paul (1970) , Freud, una interpretación de la cultura. México: Siglo XXI (citat per Gonçal Mayos).